dilluns, 4 de març de 2013

Instantànies de Jerusalem


La Cúpula de la Roca destaca entre l'skyline de Jerusalem. Forma part de l'Explanada de les Mesquites, lloc sagrat per a les tres grans religions, i és la mesquita més gran de la ciutat.
Els musulmans poden escollir entre accedir-hi a través d'un checkpoint israelià o per una passarel·la: ovelles davant del Mur.

Els àrabs viuen a Jerusalem sota domini hebreu. Són residents -no ciutadans- en una ciutat restrictiva, que tolera les religions però no les identitats; però que els garanteix un nivell de vida que no tindran en territori palestí.



Milers de jueus es reuneixen cada dia al Mur de les Lamentacions. Separats homes i dones per una tanca, fan les seves pregàries entre els càntics per megafonia, aliens a les càmeres dels turistes.

Vestits de blanc i negre, amb tirabuixons als cabell i barret negre o kipá, segons la seva congregació, els jueus viuen dins una mena de bombolla a Jerusalem.  Es distingeixen en el seu entorn. Caminen decidits, sense distreure’s ni interactuar, com si visquessin en un món diferent. Els nens juguen entre ells sense fer gaire soroll a les places del barri jueu, que gairebé està en silenci; la comunitat viu amb sí mateixa, en un estret cercle.




Arma en mà, grups de joves adolescents de servei, nois i noies indistintament, passegen per l’Old City de Jerusalem. Alguns esperen al costat de la porta de Yaffa, observant turistes i ciutadans com passen pel seu davant, i molt de tant en tant, aturen algú per fer-li alguna pregunta.

No hi ha conflicte directe, però la tensió es nota a l’aire. A Jerusalem conviuen àrabs i israelians, caminen pels mateixos carrers gairebé sense mirar-se, però el recordatori de qui mana és permanent: Israel, un Israel militaritzat, manté el control. Una marca inesborrable.

Jerusalem- Muro de las lamentaciones

La segregació: exclusió i inclusió (Part 1)

Quan s’exclou per incloure i aquesta premissa passa a ser la dinàmica social d’un Estat ens trobem davant de la negació total de l’humanisme. És una fórmula utilitzada i teoritzada de forma brillant, en el sentit dels resultats, a l’Europa dels anys vint i trenta. Ens recorda a aquella fase de la historia contemporània que alguns han volgut esborrar de la memòria, però que forma part de la nostra cultura i societat.

És evident que els records ens evoquen a l’Alemanya nazi o la Itàlia feixista de Mussolini, amb conseqüències pràctiques devastadores per la humanitat. La fórmula utilitzada era la de crear una classe no-humana, inferior, o el que és pitjor, sense una definició pròpia que els hi permeti un estatus, procés que els porta a la negació pura. Pot sonar llunyà i inversemblant que això formés part de la cultura europea durant més de vint anys, de forma directa, a través d’un procés i un dinamisme social favorable.

Segregació en barris, guetització, construcció de murs o separació física són tècniques que es van dur a terme de forma sistemàtica i organitzada estatalment, amb la complicitat de les bases, per part del famós III Reich. Crear paral·lelismes històrics no sempre és una bona opció, inclús és un risc innecessari que frega amb la demagògia, però que en aquest cas resulta clau exposar. Israel, la “única democràcia del Pròxim Orient”, actualment segrega, guetitza, construeix murs i separa físicament uns 3,5 milions d’habitants del seu estat.

L’estat d’Israel aparegut a meitat del segle XX ha actuat de forma sistemàtica a favor de l’exclusió d’una part de la població. Exclouen de forma brutal els palestins que es troben dins les seves fronteres. És paranoic com un poble que té un recorregut tan trist i tràgic utilitzi una medicina com aquesta. La realitat és que utilitzen una cultura de la por i violència, les quals es retroalimenten, enfront a aquells que són un perill per la societat i que veuen com una població, sense embuts, prescindible. Han creat la idea d’un estat racial basat en la religió que ha abraçat una forma de feixistització molt primària com és el racisme, l’odi als diferents, i la seva expressió més natural, la violència.

Un sistema que proposa a tots els israelians una exclusió extrema a partir d’una inclusió extrema, és a dir, l’expulsió física d’uns per la creació de nous espais pels desitjats. I el pitjor és que no és una opció fortuïta en base a unes coincidències acumulades, sinó que és en base a un procés, a una dinàmica estatal i, també, d’una comunitat popular. Un capítol més de les línies vermelles de la infrahumanitat que travessa Israel.